He de confessar que el tema de la Guerra Civil ja està més que avorrit. S’han fet una pila de pel·lícules que tracten sobre aquest tema o que al menys el tenen de darrere fons. Precisament per això aquesta cinta no em cridava gaire l’atenció.
Recordo que quan aquesta pel·lícula va ser noticia en els Goya. De l’únic del que es parlava era de que la cinta era en Català. Jo em preguntava...¿i què?? ¿Des de quan és important en quin idioma estigui feta una pel·lícula per guanyar un premi?
A veure. Si una cosa té aquesta producció es que en cap moment la llengua catalana es fa servir com vaixell insígnia. A diferència d’altres pel·lícules, en aquesta, el castellà no el fan servir personatges odiosos i dolents sinó gent normal com un mestre de poble o un simple Guardia civil (que no tots eren uns malparits). De fet un dels personatges més dolents, Sergi López, que sembla que l’ha agafat el gust a fer de facha, parla en català.
Per una altre banda, la major part de les critiques diuen que aquesta cinta no és més que un folleto catalanista en els que els republicans són els bons (més encara si son catalans) i els nacionals són dolentíssims.
Això no és veritat. Qui opina d’aquesta manera no ha permès que els arbres li deixin veure el bosc. El tema és com una guerra destrueix tot, fins i tot al ser humà arribant a convertir-se en una ombra del que era, i els ideals no tenen més valor que una pedra.
Per tant, aquest filme no és sobre guanyadors i perdedors. És centra en mostrar com tota aquesta desgràcia afecta a diferents persones d’un mateix poble. Com una dona perd al seu marit. Com un nen perd al seu pare. I el pitjor de tot, com aquest nen perd la fe i la confiança en tot allò que havia cregut tota la seva curta vida arribant a rebutjar als seus propis pares.
Són dues hores de metratge que en cap moment cauen en l’avorriment. Una grata sorpresa i un gran treball del Director Agustí Villaronga. Es important comentar que el pes del guió fonamentalment cau a sobre d’uns joves / nens (Francesc Colomer i Marina Comas ), que realitzen una interpretació força millor que la d’alguns adults que he vist en altres cintes.
En definitiva, una bona recomanació per tots aquells que vulguin gaudir de una gran peça del nostre Producte Interior Brut.
Una llàstima que en ple Segle XXI, alguns que van d’intel·lectuals i que es guanyen la vida deixant anar merda per la boca en programes de televisió esperpèntics, siguin tant curts de vista com per jutjar una obra com aqueta només per la condició sexual del director o les seves tendències polítiques. Però així ens va.
Recordo que quan aquesta pel·lícula va ser noticia en els Goya. De l’únic del que es parlava era de que la cinta era en Català. Jo em preguntava...¿i què?? ¿Des de quan és important en quin idioma estigui feta una pel·lícula per guanyar un premi?A veure. Si una cosa té aquesta producció es que en cap moment la llengua catalana es fa servir com vaixell insígnia. A diferència d’altres pel·lícules, en aquesta, el castellà no el fan servir personatges odiosos i dolents sinó gent normal com un mestre de poble o un simple Guardia civil (que no tots eren uns malparits). De fet un dels personatges més dolents, Sergi López, que sembla que l’ha agafat el gust a fer de facha, parla en català.
Per una altre banda, la major part de les critiques diuen que aquesta cinta no és més que un folleto catalanista en els que els republicans són els bons (més encara si son catalans) i els nacionals són dolentíssims.
Això no és veritat. Qui opina d’aquesta manera no ha permès que els arbres li deixin veure el bosc. El tema és com una guerra destrueix tot, fins i tot al ser humà arribant a convertir-se en una ombra del que era, i els ideals no tenen més valor que una pedra.
Per tant, aquest filme no és sobre guanyadors i perdedors. És centra en mostrar com tota aquesta desgràcia afecta a diferents persones d’un mateix poble. Com una dona perd al seu marit. Com un nen perd al seu pare. I el pitjor de tot, com aquest nen perd la fe i la confiança en tot allò que havia cregut tota la seva curta vida arribant a rebutjar als seus propis pares.
Són dues hores de metratge que en cap moment cauen en l’avorriment. Una grata sorpresa i un gran treball del Director Agustí Villaronga. Es important comentar que el pes del guió fonamentalment cau a sobre d’uns joves / nens (Francesc Colomer i Marina Comas ), que realitzen una interpretació força millor que la d’alguns adults que he vist en altres cintes.
En definitiva, una bona recomanació per tots aquells que vulguin gaudir de una gran peça del nostre Producte Interior Brut.
Una llàstima que en ple Segle XXI, alguns que van d’intel·lectuals i que es guanyen la vida deixant anar merda per la boca en programes de televisió esperpèntics, siguin tant curts de vista com per jutjar una obra com aqueta només per la condició sexual del director o les seves tendències polítiques. Però així ens va.
No hay comentarios:
Publicar un comentario